Parlar de Rafa Soriano és parlar d´un gran músic, amb molta estima per la nostra cultura, per la música tradicional i popular valenciana dins d’aquest món tan globalitzat on hauria de sonar més aquest tipus de música.

Encara que Xàbia és el seu poble porta mitja vida a Teulada on és professor de dolçaina al Conservatori Professional “Mestre Berenguer”, director de la Colla El Falçó, Associació de Dolçainers i Tabaleters de Teulada, membre de La Romàntica del Saladar, director del Cor de l´Espai de Música Jove de El Verger i actualment cursant els estudis superiors de direcció d’orquestra, banda i cor al Conservatori Superior “Joaquín Rodrigo” de València.

Avui, Dia Internacional de la Música, que millor que conversar amb Rafa Soriano, un exemple del fet que amb esforç, lluita i constància s´arriben a molts llocs i, a més a més, ell és un transmissor de la música més arrelada a la nostra terra.

Com naix la teua vocació per la música i la dolçaina?

La vocació per la música em va sorgir de xicotet, des que els meus pares m’apuntaren a l’institut musical del Centre Artístic Musical de Xàbia, en els anys 80. La veritat és que els primers anys vaig tenir dubtes de si pagava la pena dedicar-hi tantes hores però, de seguida vaig notar que si hi pagava la pena, i molt. Des d’aleshores la meua vida ha estat lligada a la música d’una manera molt forta. No sé si anava predestinat perquè la meua àvia li deien Cecília i mon pare complia anys el 22 de novembre.

Respecte la dolçaina, vaig prendre consciència de la meua predilecció cap a ella més tard, cap a l’any 2000. En aquell any estava cursant els estudis superiors de música en l’especialitat de flauta a Castelló de la Plana i ja feia temps que em rondava pel cap intentar fer sonar aquest instrument tan arrelat a la nostra terra. Aleshores doncs, mon tio Joan, germà de ma mare, es va apuntar a l’escola de dolçaina de la UPV de Gandia i jo vaig prendre la decisió d’apuntar-me a l’escola del Grup de Danses el Portitxol de Xàbia, amb el mestre Juan Ramón Martí. Les sensacions que vaig tenir aleshores van ser com un tsunami d’aigua fresca que em va colpejar i em van arrastrar irremeiablement cap a la música tradicional valenciana. Supose que l’estima de la terra i de la meua gent que els meus pares em van transmetre des de ben menut va ser somoguda profundament pel so penetrant i potent de la xirimita.

Foto: Carlos Giménez Tarín

Açò va suposar un punt d’inflexió en la meua manera de concebre la música i va fer que em decidira definitivament pel món tradicional i per la dolçaina. Així que vaig anar a estudiar a València amb el professor referent de la dolçaina, Xavier Richart… i fins avui, que encara continue formant-me: puc dir ben orgullós que el curs passat, el 2021-2022, vaig acabar els estudis superiors de dolçaina en el Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València, sent la primera promoció del País Valencià en aconseguir-ho, ja que es van instaurar per primera vegada en la nostra comunitat en 2018.

Uff, però aquesta vocació em té molt atrapat, perquè ara estic cursant els estudis superiors de direcció d’orquestra, banda i cor i, com deia un conegut meu, policia de Xàbia, màquinavant!!

Com a mestre de dolçaina que intentes transmetre als teus alumnes?

Intente transmetre l’estima per la música en general i, per damunt de tot, potenciar l’estima per la nostra cultura i per la música tradicional i popular valenciana dins d’aquest món tan globalitzat. A més, intente educar en valors tan importants com el respecte a la diversitat i la companyia, ja que són imprescindibles per poder formar part d’un grup musical i, en definitiva, de la societat en general. Hi ha una frase molt nostra que ho resumeix: fer poble.

Un instrument molt nostre que deuria conviure més en les aules i en els conjunts musicals. Un treball apassionant, d´investigació i costós?

 Molt costós, perquè, com qualsevol música tradicional, la música de dolçaina ha de romandre entre nosaltres d’una manera activa i canviant, com la societat que la consumeix, però no de qualsevol manera, sinó amb coneixement de causa i amb una visió etnomusicològica allò més àmplia possible. I això es tradueix en moltes hores d’investigació, estudi i, per damunt de tot, respecte per la manera de ser i d’entendre la música de cada poble.

Ets un músic multidisciplinari, professor, director, compositor. Com ho compagines tot?

Com dirien per aquí, fent més hores que un tractor. La meua dedicació és plena a la música en totes les meues facetes vitals: és la meua professió, la meua devoció i el meu hobbie. He de dir que la meua família m’ha donat suport sempre per poder seguir endavant, especialment la meua companya de vida Montse, que també és músic i gran apassionada per tot allò referent a l’estudi, la docència i la interpretació musical. Som com dues columnes romanes que ens suportem entre nosaltres i ens donem força i estabilitat.

Quines són les 5 cançons que no podrien faltar a una playlist creada per Rafa Soriano?

La veritat és que escolte música de tot tipus però, si he de fer un llistat de cançons i obres que han marcat la meua personalitat diria aquestes:

1.- El desesperat, d’Ovidi Montllor.

Mon pare sempre duia cintes de cassette de l’Ovidi en el cotxe i, com que viatjàvem totes les setmanes al poble dels meus avis, les escoltàvem una i altra vegada i, a més, mon pare em parlava de la figura d’Ovidi i m’explicava allò que hi cantava. Sempre m’ha encisat la simplicitat de les seues cançons i el missatge tan potent que hi transmetien. Per alguna raó es deien cançó protesta.

2.- Quadres d’una exposició, de Modest Mússorgski, en la versió d’orquestra de Maurice Ravel.

La vaig descobrir molt jovenet, perquè la vam treballar en la banda de Xàbia, allà als anys 90. Per a mi va suposar una explosió de sonoritats, sentiments i simbolismes que em van convèncer, entre d’altres, a estudiar i aprofundir en la música culta.

3.- Promises, de The Cranberries.

La veu de Dolores O‘Riordan em va captivar des de l’eixida del seu èxit Zombie, però el seu LP Bury de Hatchet és el CD que més he escoltat. Encara el duc al cotxe perquè la seua veu tan pròpia em transmet pau i serenitat.

4.- Benicadell, pasdoble d’Enric Canet Todolí.

És un pasdoble bellíssim que reflexa tot el sentiment que una banda de música pot transmetre. A més, està dedicat al cim més imponent de La Vall d’Albaida, la comarca on van nàixer els meus pares. Podríem dir que el Montgó i el Benicadell són dos referents vitals per a mi.

5.- Jotes del Riurau, de La Romàntica del Saladar.

Aquest recull de jotes signifiquen allò que sent per la Marina Alta i per la nostra música. A més, la versió dels meus companys de la Romàntica amb lletres de l’inoblidable Pep Bas em corprèn en una gran mesura.

He de dir que en aquest llistat haguera posat molta música tradicional valenciana, però no ho he fet perquè la millor manera d’escoltar-la, o millor dit, de viure-la, és en el seu context on es desenvolupa, en la festa, no en una playlist.

Què és per a tu la música?

La música és part fonamental i indivisible de la cultura d’un poble: la música és poble i poble és música. Però si preguntes què significa personalment per a mi, et dic que, com he dit abans, per a mi la música ho és tot. El meu cercle vital està condicionat plenament pel fet musical: les meues amistats, la meua formació, la meua professió, la meua companya de vida, etc.

Com es veu en un futur Rafa Soriano?

No sabria contestar-te. Puc dir-te que ara, en el present, em veig estimant allò que faig, allò que sóc, i allò que tinc. I en el futur no ho sé, perquè les experiències vitals que he tingut m’han fet aprendre, a vegades a bescollades, que he d’apreciar molt més el present i no preocupar-me tant pel futur perquè, mentre et preocupes per allò que encara no t’ha passat, perds allò que està passant-te. Hem de viure un bon present per tindre un gran futur.

Mil gràcies Rafa i què sone la música!!!

ALTRES NOTÍCIES: Conseguido el reto “Kilómetros solidarios” que acercará el arte al Hospital de Dénia