En “Miralleros por el Mundo” comptem amb un nou protagonista per a descobrir un nou país, en aquest cas viatgem fins a la capital de Bèlgica (Brussel-les) on ens espera el jove de 28 anys Carlos Mas Arabí.

Carlos va nàixer a Senija, però ha viscut gran part de la seua vida a Gata de Gorgos. Des de fa dos anys viu a Brussel·les i treballa com a investigador post-doctoral a la “Université Libre de Bruxelles”. La seua investigació és en el camp de la física, més concretament es  basa a entendre el comportament de la llum quan entra dins de certs materials.

Voleu conèixer-l?

Com i per què decideixes canviar la teua residència?

Quan vaig acabar els meus estudis de física a la Universitat de València, jo tenia clar que volia continuar la meua carrera com a científic. Malgrat tot, a Espanya és molt complicat trobar una beca per a una tesi que siga sobre un tema que t’agrade, i que a més et garantisca unes condicions de treball raonables.

Aleshores em van avisar que buscaven algú per a fer una  tesi a Lille (França), i vaig enviar la meua sol·licitud. Després d’algunes entrevistes em van acceptar i bé… vaig fer les maletes sense pensar. I al cap de tres anys, quan em vaig doctorar, vaig trobar la meua feina actual com a investigador postdoctoral a Brussel·les. I ací sóc!

Què és el que més t´agrada del país on vius?

La cervesa que tenen ací és molt bona. Les més especials les han elaborades a monestirs trapencs. Ara, cal anar alerta, normalment tenen una graduació més elevada que la cervesa que bevem a Espanya.

Què és el més curiós que t´has trobat?

Les institucions de la Unió Europea. I que té això d’especial? Que el fet que les institucions europees estiguen a aquesta ciutat atrau moltes empreses de diferents tipus, i amb elles, un gran nombre de persones estrangeres. A més de la gent que treballa a les mateixes institucions, clar… Això crea un ambient un poc especial. En certes ocasions es fa complicat escoltar pel carrer alguna de les llengües del país, que són el francés, l’alemany i el neerlandés.

I ja, des d’un punt de vista més folklòric, la seua fascinació per les creïlles fregides. Són motiu d’orgull nacional, com per a nosaltres podria ser una paella o unes bones coques. La diferència és que les nostres coses són més bones.

Et va costar adaptar-te?

Al principi em va costar un poc adaptar-me al seu costum de menjar molt enjorn. A ma casa mai hem menjat tard, però mai ens passaria pel cap sopar a les 18.30h de la vesprada. Eixa és l’hora que fem els nostres sopars de feina de nadal, per exemple… però, ara he aprés que he de menjar alguna cosa abans de dormir si no vull despertar-me amb fam.

Una altra cosa que he trobat un poc diferent és la manera de socialitzar, la gent és generalment un poc més reservada i no comparteix tantes coses com nosaltres.

Què trobes a faltar de Gata?

Trobe sobretot a faltar la meua família i amics. Parlar per Skype amb els meus pares i el meu germà pot ser una bona manera de combatre la nostàlgia, però res pot substituir dinar tots junts a casa.

Per sort, un dels meus amics de Gata, Adrià, viu ací a Brussel·les. I des de ja fa quasi un any, així que això m’ajuda a no trobar tant a faltar el meu poble.

Algun lloc, sabor o olor que recordes del teu poble?

No, la veritat. A la Marina, generalment, som de poble. Caminem quatre passes i ja estem damunt del Serrillàs o el Montgó… Ací, encara que hi ha boscos molt bonics, no hi ha res que puga recordar-me l’olor del romer ni el soroll que fan els pins un dia de vent. I pel que fa als sabors… aquesta ciutat té bons restaurants, on es menja molt bé, però mai pots trobar unes llesques de pa i oli i tomaca per a esmorzar.

Amb una balança quins serien el Pros i Contres del teu nou país?

A favor de Brussel·les estan tots els aspectes d’una gran ciutat o capital: un fàcil accés a la cultura, gent de molts tipus amb qui pots socialitzar, i que bàsicament pots trobar tot el que vulgues. A més, l’ambient a la universitat és molt bo i comptem amb tots els aparells necessaris per a poder avançar en la investigació. No podem demanar més!

En contra, per damunt de tot està el clima. Sempre hi ha un núvol gegant que tapa el sol, i de tant en tant, es cansa de portar tanta aigua i deixa caure una bona ruixada. A més a més, de fred, també en fa un poc, clar.

Ara, deixem-nos guiar per tu i volem que ens ensenyes els llocs més característics

Mont des Arts (Kuntsberg en neerlandés) un dia amb sol. El que es veu al fons és la torre de l’ajuntament, a la Grand Place. A diferència d’altres ajuntaments de la zona de Flandes, aquest no té campanes i l’única finalitat de la torre és decorativa.L’edifici que es veu a l’esquerra és la biblioteca nacional.

Tramvia travessant el carrer. A la dreta tenim el Museu d’Art  Nacional, i al fons veiem el Palau de Justícia. És un dels palaus de justícia més grans del món i segons alguns testimonis, la gent es perd a l’interior dels seus laberíntics corredors. Va ser construït, com la majoria de monuments de la ciutat, pel rei Leopold II amb els diners de l’explotació colonial al Congo belga. Sembla que fa molts anys que l’estan restaurant.

Ací podreu veure a Vanessa i a mi al Manneken pis. Aquesta xicoteta figura és un gran símbol per a Brussel·les. Hi ha moltes històries que expliquen el seu origen. La més curiosa diu que abans vivia una bruixa just al costat, i aquesta, cansada que els xiquets li pixaren sempre al costat de casa, va decidir convertir-ne un en estàtua i exhibir-lo per sempre com advertència als altres.

Adrià i jo a la Grand Place. Al fons, trobem l’ajuntament de Brussel·les. En aquesta foto no es pot veure clarament, però la façana està plena de xicotets figures dels nobles de l’època, entre ells, Carles I d’Espanya, ja que durant molts anys Brussel·les va estar sota la dominació espanyola.

Ací es troben els meus pares, Juan Carlos i Ángeles, el meu germà Ángel i jo davant de les institucions europees, més concretament davant l’edifici Berlaymont. No són edificis molt bonics, la veritat, però val la pena visitar-los per veure d’on ixen moltes de les lleis que ens governen.

Foto a l’Atomium. Un dels monuments més emblemàtics de Brussel·les, construït per a l’Expo del 58. Representa la disposició dels àtoms en una xarxa de ferro. Com a curiositat, al seu interior hi ha l’ascensor més ràpid de la seua època.

Ma mare i jo a la universitat. Al fons es pot veure un dels edificis més emblemàtics del campus.

Per finalitzar, penses tornar a Espanya?

Sí, encara no sé quan ni com, però no em veig quedant-me ací tota la meua vida. No s’està mal, però què vols que et diga?

Moltes gràcies Carlos per ser el nostre guia particular d’aquesta ciutat tan bonica.

Que t’hi vaja bé !!!

Altres notícies: Àngela Signes Dalmau:»Londres és una caixa plena de sorpreses cada dia»