Ara s’ha complit una setmana de l’últim concert d’Aspencat i dos del seu comiat a la nostra Marina. La terra que els ha vist nàixer i créixer.

Amb ells vam veure com la «música naix de la ràbia” i com “naixen primaveres”, també en «l’últim segon» hem dit allò de “vull brindar” davall la “lluna que té dos cares” mentre escoltàvem les seues cançons. I ara nosaltres, El Mirall de La Marina, volem fer-los l’homenatge que es mereixen amb el nostre reportatge: l’última entrevista.

Foto de Borja Abargues Photographer

Ens hem assegut amb Kiko Tur, a qui volem agrair que haja escollit aquesta revista digital per a hi veure’s reflectit.

Kiko,  encara que anem a parlar del comiat de la banda referencia de la nostra comarca, a nosaltres ens agradaria començar pel principi, que ens recordares com va nàixer Aspencat?

Aspencat va nàixer de la iniciativa d’uns joves que volien fer soroll, quan dic soroll, no només em referís a pegar colps a la bateria i pegar-li canya a la guitarra i al baix. Hi ha una clara voluntat des del principi de denúncia del context polític, econòmic i social de principis del segle XXI amb la bombolla inmobiliaria que ja començava a unflar-se més del compte. Érem bastant inexperts tots, artísticament parlant, però somniàvem arribar a ser com els nostres ídols d’Obrint Pas, allò que començava a fer la Gossa Sorda també per eixa època, i que nosaltres veiem als concerts que s’organitzaven a principis del nou segle a la Marina Alta. Vàrem entendre ràpidament que des de la música es podien despertar consciències i que podia ser un agent molt valuós per sumar i generar noves inèrcies entre els joves que provocaren canvis polítics i socials en el futur.

Del principi de grup al final. Una pregunta que molts es fan, què ha passat amb Aspencat? Queda una porta oberta?

La porta estarà sempre oberta, encara que no sabem si serà per tornar en algun moment, ni quan serà eixe moment. Ara mateix necessitem un descans efectiu. Allunyar-nos dels escenaris i els llums i fer vida tranquil·la una temporada llarga. Els darrers sis anys han estat d’una activitat molt frenètica amb quatre treballs i gires molt intenses. El cap i el cos ens demanaven parar. Som conscients de que hi ha molta gent que segueix el grup i haguérem entès millor una frenada progressiva, però, hem intentat ser coherents amb el que sentíem.

Maletes que ara quedaran tancades plenes de molts quilòmetres, històries i bonics records, pots compartir-ne algun amb nosaltres?

Son moltes aventures i moltes satisfaccions acumulades. Molt d’aprenentatge a les esquenes i molta gent valuosa que hem conegut. En conjunt ha estat l’experiència més enriquidora de les nostres vides i no precisament a nivell econòmic…jaja. Aspencat ens ha escolpit com a persones i ens ha permès créixer molt personalment, així com apropar-nos a moltes causes i lluites que ens han marcat a foc valors humans, que, sens dubte, ens fan creure encara en les persones, malgrat els temps que corren…

Arribar a este punt segur que ha sigut molt dur no sols pels vostres fans si nó també per a vosaltres, no és així?

Com he dit abans, ens ho demanaven el cap i el cos. Els darrers sis anys no hem parat quasi. Com en tots els comiats, hi ha una barretja d’emocions enfrontades, per una banda, la tristesa i, posteriorment, la nostàlgia, són inevitables, però, per altra, aquest comiat ha servit per “empapar-nos” de l’estima incondicional i del respecte de la gent a la nostra obra i la nostra trajectòria.

Foto de Borja Abargues Photographer

Una pregunta que molts ens fem, ¿què serà ara de cadascú de vosaltres, ja teniu plans?

Jo seré pare en breu i estic il·lusionadíssim! Deixe en punt mort una etapa clau de la meua vida per començar-ne una altra molt bonica. Cadascú dels companys té una realitat vital i uns plans diversos. Alguns s’implicaran més a fons en les seues feines anteriors, d’altres començaran nous reptes i noves etapes…els desitje a tots la millor de les sorts!

Sabeu que deixeu un buit molt gran en el món de la música, per qui vos agradaria que fóra ocupat?

Tot i que ens anem, sabem que no quedarà cap buit perquè hi ha molts projectes musicals ara mateix consolidats amb propostes molt interessants i de molta qualitat, com és el cas dels ZOO, Auxili, Smoking Souls, El Diluvi, Atupa….i d’altres emergents amb molt bones maneres i una projecció considerable com els Prozak Soup, Pupil·les…etc.
Els Premis Ovidi estan farcits cada any de noves propostes interessants i serioses que fan que ens sentim orgullosos de compartir trinxera amb tots ells.

Foto de Borja Abargues Photographer

Per cert, cantar amb la vostra llengua no ha segut impediment, què vos heu trobat en ciutats com Madrid, Santiago de Compostel·la o Bilbao per exemple?

Més enllà de l’àmbit lingüístic del català ens hem trobat sempre una molt bona acollida.  Al cap del temps aquesta acollida ha esdevingut en estima incondicional. Actualment hi ha un respecte generalitzat dels distints pobles de la península per l’escena del País Valencià. Hi ha una mirada espectant cap a tot el que naix actualment a casa nostra, perquè des de l’emprempta que deixaren els amics d’Obrint pas i posteriorment la Gossa Sorda a festivals d’àmbit estatal com el Viñarock… hi ha hagut una permeabilitat creixent de l’escena valenciana a tots els territoris parlen la llengua que parlen. Aquesta mirada curiosa cap a la nostra música s’ha vist incentivada, de forma notable, pel discurs crític i contestatari que forma part de l’ADN dels nostres grups, ja que des de l’inici de la crisi econòmica de 2007/2008 fins a hui s’han visibilitzat moltes lluites i trinxeres compartides arreu dels territoris de la península, que han contribuït a construir molts fronts comuns per combatre les retallades progressives de drets i de sobirania.

Per a un pare, i ara que vas a ser-ho, triar un fill és difícil, però si tingueres de triar una de les vostres criatures per quina cançó et decantaries i per què?

La meua cançó de capçalera d’Aspencat és Quan caminàvem, perquè crec que és una cançó integral que unifica moltes lluites i reivindicacions que hem lliurat al País Valencià i que encara ens queden a l’horitzó. A més, pense que és una cançó atemporal, que ara podria ser contemporània amb tots els fronts oberts a Catalunya. Com a mínim, tot això és el que jo tenia al cap quan la vaig escriure… espere haver-ho aconseguit.

Per a acabar podríem dir que Aspencat va ser el somni d’un adolescent fet realitat, i com sou exemple per a molts joves. Què li diries a aquells que volen dedicar-se a la música?

Els hi diria que s’empoderen i que perseguisquen els seus somnis.
Per una banda, humanament com a societat, ens aniria a tots i totes millor si aconseguirem viure cadascú dedicat a la seua vocació. Hi hauria molta més felicitat i alegria generalitzada. Per tant és saludable lluitar per complir els somnis. Dit això, en aquest punt volem defensar el rol transgresor que entenem que ha de tenir la cultura en general i la música en particular. Per nosaltres és imprescindible que la cultura faça de contrapés del relat oficial,  qüestionant sempre les estructures establertes del sistema. La cultura no pot ser equidistant, ha de prendre partit, perquè sino acaba instalada en una zona de confort clientelar al costat del poder i lluny del poble. Un axioma més de les estructures de poder, amb el qual el poble ja no s’identifica. La cultura és imprescindible però ha de ser lliure!

Foto de Borja Abargues Photographer

Volem acabar el nostre reportatge amb la part més solidària d’Aspencat, que sempre han estat al costat d’aquells quan més ho necessiten. El vídeo gravat amb els alumnes del Raquel Payà de Dénia és només un xicotet exemple de lo grans persones que també han sigut en la seua trajectòria musical.

I encara que , com diu la cançó: “hui és un dia fotut”, ara sabem que la porta queda oberta i esperem que prompte, molt prompte, torneu a aguaitar per ella.

Foto de Borja Abargues Photographer

Fins un nou combat Aspencat!!!

***Gràcies al gran Borja Abargues Photographer per prestar-nos les seues imatges per a poder il·lustrar el nostre reportatge***