Hi ha oficis que no sols donen vida a una economia, sinó que també acaben formant part de la identitat d’un poble. A Benissa, el treball de la fusta, les fusteries i les fàbriques de mobles van representar durant molts anys una activitat fonamental, que va donar faena a nombroses famílies i va deixar una empremta profunda en la vida social i econòmica del municipi.

Ara, el cronista emèrit  de Benissa, escriptor e investigador Joan Josep Cardona Ivars recupera aquella història en el llibre El moble de Benissa. Història de les fàbriques i fusteries, una obra que ens convida a recordar els tallers, els empresaris, els artesans i els treballadors que van fer possible una etapa important del nostre passat.

Demà dijous, 12 de novembre, a les 19:30h al Centre d’Art Taller Ivars Cardona presentarà aquest llibre.

Hui parlem amb l’autor per a conéixer com va nàixer esta investigació, descobrir les històries que s’amaguen darrere de les antigues fàbriques i reflexionar sobre la importància de conservar la memòria dels oficis que han contribuït a construir Benissa.

Joan Josep, què el va portar a escriure aquest llibre sobre la història del moble de Benissa? Va ser una investigació que va nàixer d’una curiositat personal, d’un record familiar o de la voluntat de recuperar una part de la nostra història local?

En primer lloc l’ obligació de fer justícia amb un component social integrat per persones que comprengueren el final d’ una economia basada en l’ agricultura i posaren tot el seu afany en buscar alternatives, en aquest cas passant del petit taller familiar de fusteria a la gran fàbrica amb una producció de gran qualitat expandida més enllà de la geografia nacional. Un fet mai tractat amb profunditat, prou desconegut i escassament valorat per l’ actual societat.

Què ha representat tradicionalment la indústria del moble per a Benissa?

L’ evidencia de que si perdem les nostres arrels, és a dir la nostra memòria, allò que solem dir identitat,   un individu  o un poble que oblida el seu passat  sempre caminaran per la vida orfes, dèbils de consciencia i subjectes-esclaus dels qui saben qui son, d´on venen i on volen anar. I Benissa, que sí gaudeix d’ unes arrels tan profundes i recognoscibles, i si no és conscient d’ eixe llegat , trairia la memòria dels que ens han precedit i que tant  s’ esforçaren per deixar-nos uns senyals d’ identitat dels que tant ens enorgullim.

Aquelles persones, empresaris i empleats, amb les obres d’ art que sortiren del seu taller, posaren el nom de Benissa en el món. Remeteren la seva producció no tan sols a la geografia peninsular, sinó que bona part de l’ Europa central, Sudamèrica i alguns punts d’ Oceania es conserven en palaus i centres oficials els mobles fets per les tres fàbriques de Benissa. Un esforç de prestigi mai suficient valorat ,i escassament reconegut.

Quins són els primers tallers o fusteries dels quals tenim constància?

L’ ofici de fuster ja està datat a Benissa al segle XVI amb motiu de la profunda renovació soferta per l’ antic temple de Sant Pere. Es una professió que continuaria els segles posteriors i de la que ens consta diversa documentació que hem estudiat al confeccionar aquest llibre.

Serà ja a darrers del segle XIX quan el petit taller dels germans Ivars surt del nucli urbà i comença a construir unes naus amb més capacitat. L’ emulació d’ aquella mampresa donà peu al naixement de les fàbriques de Martínez i Sala i l’ efímer vida de la de Francisco Sendra.

Què significaren empreses com Francisco Sala o la fàbrica de mobles Martínez?

Son dos casos diferents . Francisco Sala fou un operari format en la fàbrica Ivars que s’ independitzaria sobre l’ any 1913  creant el seu propi establiment. Els Martínez, integrats inicialment pels dos germans Josep i Baptista, si bé son nascuts a Benissa, passaren amb els seus pares a residir temporalment a Dénia.

En aquella època existien en aquella ciutat un considerable numero de serraries que elaboraven caixes per a l’ exportació de les taronges i la pansa. Tornarien a Benissa a les acaballes del segle XIX i fundarien un taller destinat a la construcció de somiers i algun moble per al consum local. Al voltant dels anys trenta del segle XX adquirien un solar en el Pou d’ Avall de Benissa on construirien una factoria molt moderna i amb maquinaria suficient per a prosseguir la seva , ja incrementada producció de mobles.

Creu que la seua aportació ha quedat prou reconeguda en la memòria col·lectiva del poble?

A nivell de la generació més major, i que ja va desapareixent del paisatge humà de Benissa  , el seu record encara roman perceptible. Enyoren aquell món de les fàbriques en plena activitat. Per a les generacions actuals el seu record s’ ha evaporat i, si parlem a nivell oficial, llevat de la conservació de l’ espai físic on hui està el Centre d’ Art que porta el nom dels Germans Ivars mai ha existit la voluntat de fer un museu etnogràfic dedicat a eixes industries. Excepte la molt honrosa i lloable reparació històrica dels hereus de la Fàbrica Martínez, amb el seu modèlic museu es pot dir que aquesta memòria que ens feu visibles en el món ha estat molt poc valorada.

Podem dir que el treball de la fusta ha sigut una de les activitats econòmiques que més han contribuït a definir la identitat del poble?

Si tenim en compte que la formació d’ un oficial de qualsevol de les fàbriques de Benissa és un procés molt costós, tot degut a una alta qualificació laboral que exigeix un determinat període d’ aprenentatge és natural que hi hagi transcendència fora del lloc de treball. El treballador d’ una fàbrica, en les seus relacions amb altres professionals de no tanta exigència formativa, o en els seus cercles d’ amistats, sempre mantindrà un cert orgull de classe. Això crea cos i estableix continuïtat d’ una branca productiva que perdura durant un perllongat espai de temps amb un segell molt definit i característic que acaba fixant un dictat tòpic que, en el cas de Benissa és el moble de luxe.

Quin sentiment li ha despertat reconstruir esta part de la història de Benissa?

 Ja he dit que personalment no en podia deixar en oblit la història d’ aquestes fàbriques i, molt especialment, a les persones que les feren possibles. Era de justícia divulgar una de les més belles epopeies  de Benissa. Desgraciadament, s’ ha demorat en excés en el temps degut a ser un treball dels denominats “arqueologia industrial”.

És una disciplina relativament moderna amb la característica de ser molt exigent i amb poques monografies temàtiques. També està precisada de molt de treball de camp, amb diversitat d’ entrevistes i el contrast amb els arxius. En definitiva un treball molt complex però fet amb estima on mai deixaré de sentir aquella percepció d’ amor, nostàlgia i gratitud quan he visitat domicilis particulars i tallers de fusteria  fent entrevistes o demanant documentació, especialment gràfic per a reconstruir aquesta història.

Què li agradaria que descobrira una persona jove després de llegir-lo?

En un món actual, on prioritza l’ immediat, lo volàtil  dels records , una certa futilitat de les emocions, on tot fa pensar en que res té voluntat de perdurar, mirar que no dic ja “llegir” el llibre, pot mostrar-li a una persona jove , en la part de format gràfic d’ aquesta monografia, una història que, si té curiositat, li pot fer entrar en un món desconegut. I, tal vegada, qui sap si voldria fer coses tan màgiques com les elaborades pels seus avantpassats. Hauria de renunciar a les facilitats còmodes d’ un món digitalitzat però en canvi guanyaria autoestima de saber fer les coses amb les mans i amb uns útils tradicionals que posaren a Benissa com un model industrial de primer ordre.

Considera que Benissa hauria de conservar i posar en valor algun espai, ferramenta, document o testimoni relacionat amb esta tradició?

Penso que, si hi ha voluntat política, i seguint l’ exemple que ens ha mostrat la família Martínez, l’ ajuntament té un lloc idoni per fer visible  aquell món del que tan orgullosament estem parlant. El Centre d’ Art Germans Ivars, amb el material arxivístic que queda, gravacions, records gràfics i maquinaria i eines podria enriquir encara més aquella recuperació ordenant un museu temàtic.

Pensem en els casos de Dénia amb el museu del joguet, Onda amb el de la ceràmica i altres localitats que aporten amb eixos detalls un plus d’ oferta a la seva industria turística. Benissa, envoltada per nuclis de població molt centrats en un model turístic específic podria trobar en tot aquest gloriós passat un fet diferencial que la faria molt atractiva respecte als pobles del voltant.

Però aquestes opcions mai s’ han contemplat. La carta que podria jugar Benissa amb el seu passat d’aristocràcia agrària, recuperant biblioteques antigues podrint-se en cases particulars, col·leccions de pintura de cert interès i singularitats específiques, si es posaren en valor, i es tingués en compte, i en lletres grans, la paraula CULTURA, a ben segur que seria un polo d’ atracció per a visitants desitjosos de veure un fet diferencial en el vestigi del passat. Però això no passa de ser un etern clam emès en un món actual molt centrat en lo superflu, vacu i superficial on hi ha prioritats i alternatives falsament seductores. És el que hi ha i on les responsabilitats polítiques no estan per romanticismes. Definitivament: és el que hi ha.

Mil gràcies Joan Josep Cardona i ja saben demà podreu saber molt més d’aquest treball, “El moble de Benissa. Història de les fàbriques i fusteries”.